DIUMENGE de TEMPESTA

Este cap de setmana passat, no tenia res a fer, i algunes històries m'impedien fer res pel meu compte. Diumenge al matí però me vai unir a l'Hilari i dos fanàtics més de les orquídees, per fer un passeig pels puestus de sempre. A més sen's va unir lo Joan, en el seu bateig en este tipus de floritures.

I res, apendre una mica més sobre estes herbes, sobre la natura en general, i pasar un ratu agradable fins que a dos quarts de dugues comença a tronar. Tots avall com estava previst.

I ahir dilluns, a la tarda, vai comprovar els efectes de la ventada, que avui persisteix. Les cireres moltes per terra. Ja voreu que ràpit augmenten els preus. I també moltes ametles. De llargueta no sé si en plegaré cap de les poques que s'havien salvat de les glaçades de març. I és que esta ventada una mica fora de la temporada habitual crec que ha fet bastant de mal.

 I a mesura que tingui temps niré posant les orquídees les quals la foto m'hagi surtit mig decent.

Ophrys Dyris

No sé si de esta ni diuen Aranyosa. Jo sí li acostumo a dir. Poguer Abellera Negra també li diuen. No ho sé.

I en este enllaç quelcom més.

Ophrys Lutea

Abellera groga. A Arbolí, a un dels llocs típics de sempre, però amb la particularitat que esta estava isolada enmig d'una catifa d'herba. Perfecta per poguer estirar.se a terra i fer.li la foto en les millors condicions.
Us poso este:enllaç per si voleu saber.ne més.
Poguer demà vai a vore si puc fer.ne més d'orquídees.

MONTARDO

Este finde passat Chris i jo ens vam apuntar a una sortida del Club Excursionista Priorat, del qual jo en formo part. La sortida programada era l'Estasen, però al final es canvià per quelcom més fàcil. La Canal Oest al Montardo Petit.

Dissabte al matí sortim tres cotxes  després d'un divendres a la tarda molt estressant telefònicament parlant. Hi ha gent de per tot, i allà dalt a la Val d'Aran sen's ajuntarà encara més colla. Agarrem la carretera del Túnnel de Viella on destaca la boca sud on la paleta de colors és espectacular, i amb música de la Creedence al cotxe, una passada!!

Anem fins Lès on aprofitem el migdia per fer la ferrada. Chris i jo no la fem i dinem tranquilament. Són les festes del poble i podem vore un grup de nens i nenes ballant dansa tradicional. Molt simpàtic.

Reagrupats tots, ens dirigim cap a Valarties tot recollint un noi manresà a Viella. Aparcats ens carreguem el mort a l'esquena i per amunt. Chris i jo havíem escollit nar més lleugers del recomanable. Sense sac, sense raquetes, sense pa... Havien anunciat tempestes i baixada de temperatures. Pos res de tot això. Una calor sufocant sota un sol espatarrant que me deixa xop de suor i fastiguejat. Esta calor però ens va vindre bé a la nit, on les mantes de la part lliure del Refugi dera Restanca van ser més que suficients. Arribats ens trobem amb dos nois més que sen's ajunten en la expedició. Són coneguts del nostru guia, pelacanyes però simpàtics i entranyables. En total 12 més unaltre grup de tres, que ens apretem per capiguer a les lliteres.

 A l'endemà a les 6 i un minut ja caminem, i de seguida veiem la neu molt tova, i els rierols baixant a tope. Guanyem el llac poc glaçat de Estanh deth Cap deth Pòrt. Allí comença a ploviscar i se fa una reunió on després d'intercanvis de parers el grup se disgrega en diferents grupets. El que va passar a partir d'aquí seria difícil d'explicar, digne d'un bodevil dels finals del 70 protagonitzat per l'Alberto Closas. Alguns pujant per la normal, però que acabàren pujant per la canal, d'altres que ja encordats decidiren baixar, i d'altres que sense material d'encordament, al final també van pujar per la canal.

L'èxit d'esta fita va ser principalment gràcies a la determinació i a la infinita paciència d'Eduard. Moltes mercés.

La canal només va presentar una mica de batalla en un ressalt gelat, però que al no ser massa dreturer, els que anàven de primer ho resolgueren amb solvència. Chris i jo vam patir una mica ja que no teníem cap mena d'experiència en aquests afers. Una canal d'iniciació però als que com jo no iniciats, ens va semblar suficientment estimulant. Menys mal que lo tram de gel fou curtet.

Arribats al Montardo Petit, pleguem trastes i a fer cim. Montardo: 100cims, 100cimsICC, cim més emblemàtic de la Val d'Aran... Tot un regal per a la vista. Foto de rigor i avall que fa baixada per la normal, on de tant en tant, sobretot en les últimes pales de neu ens aturàvem a resar. D'aquí avall poca història i arribar a casa a una hora prou decent, de dia.

I res, quelcom que ens agradarà repetir a Chris i a mi sempre que el nivell de dificultat no superi el d'esta canal. I si el supera, ens dedicarem a disfrutar de l'agradable companyonia d'este club.

La FORADADA

Del Barranc de la Foradada, de la capçalera del Siurana, a La Febró. Hi he fet cap sense volguer-hi. Avui no tenia res al cap però com que quan m'he aixecat he vist que estava núvol, pos per amunt a aprofitar la fresca. He aparcat als Plans de la Mussara. He començat a caminar amb una mica de fred que no m'esperava, i és que fins migdia no m'hi tret el jersei.

He agarrat lo camí de la Font del Pla al Mas del Pou. L'aigua d'esta font no és bona per veure, però a La Mussara, a part de regar, quan gelava la empouaven al Mas del Pou. Això els Mussarencs ho explicaven amb un somriure sota el nas. Esta aigua que no val res, doncs pels de Reus!!!! Us recomano el llibre sobre el tràfec de gel del mestre Ramon Amigó.

Del Mas del Pou he agafat el camí de Capafonts, fins dalt la Serra del Pou, he creuat la pista que recorre la serra i ja per avall per pistotes boscanes, fins al Barranc de la Foradada, prop ja del Cingle del Barret. Aquí m'he dedicat a buscar la Cova Ninyola, que me pensava que de l'altra vegada que vai estar la tenia localitzada. Pos no. Si algú me pot dir com és ho agrairé. Mercés per endavant.

Allí he agafat el viarany, fitat, que porta a la Creu Trencada, però en creuar el Comellar del Joanet, m'he parat a esmorzar en un camp d'alls salvatges. Aquí he vist unes fites que marxavem comellar avall. Les fites s'han acabat, (o les he perdudes) però el comellar, no, o sigui que he continuat, i al cap de poc he trobat una font d'aigua fresca i neta. Com que no està arranjada poguer dir.li millor aiguamoll. Caldrà però esbrinar si en època d'estiu raja. Cal destacar que la seca ha mort bona part dels boixos dels motllats. Caminar entre cadàvers no és massa agradable.

He continuat avall fins arribar a un salt de 50 metres, espectacular però impossible de seguir. Aquí és on he decidit nar a vore si trobava La Foradada, ja que hi era aprop, però no savia on. Esta foradada queda ben retallada quan de La Febró camines cap a la carretera. Després, però desapareix.

Hi he arribat!!!! Tot i que he nat sense camí tota la estona no se pasa malament. La màxima dificultat és no saber on vas, perquè no és fins poc metres ans que te la trobes. Ho he celebrat com si hagués fet la conquesta del Pol Nord, però com veieu en la foto la gent de Tivissa se m'ha adelantat. Si algú vol que li expliqui com he arribat a La Foradada que m'hi faci un comentari que ho explicaré, que és bastant llarg (d'explicar).

Feta la foto de rigor i més content que un gínjol torno a buscar el Comellar del Joanet. Pujo a la pista que travessa els Motllats i d'allí a la Creu Trencada on hi havia una bona florida d'orquídees, crec que Orchis Mascula, però quan m'ho confirmi l'expert ja li posaré una entrada individual. Pos no, eren Olbiensis.

He guaitat a vore si de la Creu Trencada algú havia netejat el camí de Capafonts a La Mussara. No veient rastre he seguit endavant fins agafar aquell caminoi que surt allà on el mapa Piolet diu "Coll de la Tina". Abans era un viarany simpàtic i agradable, poc fressat. Ara algú l'ha repelat innnecesariament, i les motos l'han destrossat. De totes formes és lo més semblant al camí de Capafonts a La Mussara, i estalvia temps i diners. I la part boscana està encara molt bé.

Així que per aquest viarany he arribat directe allà on tenia el cotxe, i avall que feia tard a dinar. Un matí aprofitat. Repeteixo, si algú me pot explicar com és i on està la Cova Ninyola, agraït.

I diumenge com que havia d'estar a dinar a Reus, vai nar amb l'Hilari i una gentada més a vore orquídees. Res massa excitant, però encara vai poguer aprofitar per fer el Camí de Les Planes, on destaquen els bonics barranquets que baixen cap al Riuet d'Arbolí.

I de les orquídies, 9 espècies en total, aniré fent una entrada personal, però només de les fotos que hagin sortit mig decent. Constatar que les orchis són un maldecap extraordinari i per tant prego benevolència si no l'encerto massa.

Orchis Champagneusii

I no és que se faci chmapgne amb esta herbeta, ni fa la seva farum, ni te puge al cap com les bombolletes del nostre cava. Simplement el paio que la va definir, descriure o trobar se deia així, i vet aquí que li van posar este nom en homenatge.

La van trobar ahir, tot passejant a la tarda. Llàstima que ni jo ni la màquina de fotografiar no en sabem més.

PLATJA del TORN

L'altre dia, vam fer un tomet per la platja. Jo no acostumo a anar-hi mai. No m'agrada, poguer perquè tinc por de l'aigua. Les aglomeracions que ss'acostument a trobar-hi tampoc no ajuden. Com se diu vulgarment, sóc de secà.

Vam escollir la Platja del Torn, que és la darrera del Camp, pel Sud. És poguer la pltaja més salvatge del Camp. A més és un espai natural protegit. Però no vos penseu que és l'últim paradís perdut, res de tot això.
el ferrocarril, un càmping, una carretera encerclen aquest espai. A més hi ha una gran quantitat de brossa escampada pels pins i les dunes. Brossa naturista això sí, que és més guay.

La intenció era pujar a l'illot del Torn, però era ocupada per un senyor amb una actitud poc confiada. Nerviós, seia i s'aixecava esperant quelcom. Quan vam marxar, que quasi era fosc, encara hi era. Potser esperava un carregament de... Piensa mal i acertaràs, diuen.

Després de recorre la platja, i el viarany de la pineda ens vam apropar a la propera caleta de l'esbufit??? o un topònim semblant. Com que feia mala mar vam poguer observar l'esbufit en qüestió. I poc més enllà la Cova del Llop Marí, topònim faunístic.

         
I res, una platja tranquila on poguer nar a passejar fora dels dies calurosos, ja que quan apreta lo sol, els naturistes tenen la platja segrestada.