És lo camí que saltava d'Alforja a Les Valls i a Les Olles, que tot i ser aigües de la Riera de Les Voltes sempre han sigut del terme d'Alforja ja que este abans comprenia els actuals municipis de Riudecols i de Les Borges.
El Coll de Mort és situat a 605m d'alçada, per damunt dels Fontanals, a Les Obagues. Divideix en dos la carena que vers llevant es desprèn del Puig de n'Eres. La part que toca al Puig en diem Serra del Regalat i la de més enllà Els Agres. Este últim topònim il.lustra a la perfecció el tipus de terreny que hi trobarem.
 |
| La capçalera de la Vall d'Alforja, el Coll i el Montsant |
 |
| Pi Ver (Pinus pinea) |
Fins al Coll del Mort sempre s'hi ha pujat, tant els excursionistes com els caçadors. Però vet aquí que el pas de carro obert per anar a l'aubaga del Pahí, i la pista que puja als Fontanals des de Sant Antoni i La Pedragosa havien deixat en l'oblit l'antic camí de bast. Només se feia servir asiduament l'últim bocí per enfilar.se dalt del coll, i un tros vora el barranc de l'Àvila, utilitzat per plegar pinyes de pinyons d'un rollo de Pins Vens que és com li diem aquí als pins pinyers.
 |
| fulles de Roure martinenc (Quercus pubescens) |
De feia ja tres anys, jo, de tant en tant, hi anava una estona. A vegades netejava molt, de vegades poc, a vegades res... El fondo del camí era una muralla de berderal. Poguer en un hora arranjava un metre. El dia que més hi feia, poguer tres. De tant en tant hi perdia un dia en repasar tot lo fet, però ja dic, molt dies només hi pasava la estona. Plegava buscalls, espàrrecs, bolets, pinyes... No recordo haver-m'hi trobat mai ningú.
Però este any passat, per la festa major de Sant Miquel l'ajuntament organitzà una caminada popular per Les Obagues, i netejà amb eines industrials el camí en qüestió. I avui, Sant Sebastià, festa major d'hivern l'he nat a veure. Tenia por. Estúpid oi?? pos sí, aquell caminet ja me'l feia meu, just netejava perquè hi passes una persona. Un passadís. Just per una persona. No cal més.
I de que tenia por?? doncs que com va passar a la Carrerada, tot l'esforç i la il-lusió de recuperar i senyalitzar el camí se fongués sota les roderes de les motos. Tinc tendència a posar-me de mala lluna i este tipus de coses me treuen de polleguera. Així que una mica a contracor avui m'hi he arribat per fi.
Que voleu que us digui. La recuperació d'un camí sempre ha de ser motiu de joia, i he de donar gràcies a l'Hilari que m'ha fet cas servant un gargoller de la poda. Però... la zona de berderals l'han deixat ample de dos metres, perfectament útil pel pas de motos i bicis. Però és que ademés és lleig, molt lleig. Sembla que caminis per un barranc. Només queda esperar que els vehicles a rodes no hi fiquin el nas, el terrenys és saulonenc i de seguida se convertiria en un regall. Us animo doncs a que us oblideu del que acabeu de llegir, i hi aneu, hi han rollos molt macos, de debò.
 |
| Agalla o Bola de Roure |
Si me pregunteu què fer un cop guanyat el Coll del Mort, això ja serà una altre pallissa.
Que voleu que us digui. La recuperació d'un camí sempre ha de ser motiu de joia, i he de donar gràcies a l'Hilari que m'ha fet cas servant un gargoller de la poda. Però... la zona de berderals l'han deixat ample de dos metres, perfectament útil pel pas de motos i bicis. Però és que ademés és lleig, molt lleig. Sembla que caminis per un barranc. Només queda esperar que els vehicles a rodes no hi fiquin el nas, el terrenys és saulonenc i de seguida se convertiria en un regall. Us animo doncs a que us oblideu del que acabeu de llegir, i hi aneu, hi han rollos molt macos, de debò.
I quan ja me vai quedar sense forces, quelcom extremadament fàcil, vam convenir nar a dinar al refu, on lo Pere ens va tractar com a reis, com sempre vaja. Un dia molt agradable, en molt bona companyia i on després de més de dos anys, me vai tornar a posar la tortura anomenada peus de gat. I content!! perquè vai fer vies de primer de la mateixa graduació que abans, o sia quart, per tant puc dir amb orgull que tinc el grau molt consolidat, hahahaha!!!!!!
Radera, sobresurt el poc encertat campanar de l'esglèsia de Sant Pere, al bell mig del nucli antic de pescadors. Aprofito per enllaçar-vos un blog dedicat exclusivament a Campanars, de l'inesgotable Màrius Domingo.
